dimarts, 27 de juliol de 2010

Intentant ser un salvatge


Surto de Qassiarsuk amb la motxilla a l'esquena, amb lo just i necessari per sobreviure uns dies per el mig de la naturalesa. Vaig direcció el front glacial Kangailliit Sermiat, ja que, m'han comentat que és el més actiu de la zona, i es troba a una distancia raonable, 30 quilometres.
Passo tot el dia caminant sota la pluja i la boira, així que no faig més que posar a prova l'orientació. Durant el trajecte nomes he pogut veure els llacs i les cascades que hem queien aprop. Ja arribant el final de la jornada he trobat una cabanya de caçadors, cosa que m'ha anat molt bé, així he evitat plantar la tenda el mig de la pluja.
A l'endemà reprenc la marxa també sota la pluja, fins arribar el front glacial. La resta de dies me'ls passo també sota la pluja, però ja posant la tenda.

Com anècdota, l'ultim dia tornant cap a Qassiarsuk, vaig pescar una truita amb la mà, que estava pujant pel riu. Després me la vaig cuinar a la planxa.

El cap d'uns dies de l'aventura solitària, volia a depurar la tècnica de pescar a mà, així que vaig anar a un riu que hi ha a 7 quilometres de Qassiarsuk. Un cop allà em vaig despullar, i només amb botes d'aigua per poder-me moure amb agilitat per dins el riu, em vaig disposar a pescar a lo salvatge. Primer vaig vaig pujar riu a munt, buscant una pedra gran que es poguessin amagar a sota. Un cop localitzada la pedra quedava posar la mà a sota per comprovar la presencia. Quan vaig posar la mà em vaig sorprendre de la gran quantitat que hi havien. La tècnica és que elles es posen mirant a la corrent, i tu poses la mà per sota el seu ventre i acariciant-les, les vas agafant fins que arribes el cap, aleshores força i un cop sec sobre el cap. Fins aquí la lliçó de pesca a mà per avui.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Reflexions...


Farà uns dies vaig arribar a un planeta totalment desconegut per mi, coneixia histories que s'explicaven des del meu planeta, parlaven sobre esquimals perduts en un desert, o quelcom similar. Des de que he arribat, no he parat de fer petites aventures a la descoberta de dit lloc, llocs totalment blancs o verds, però el cert és que mai m'he parat de sorprendre de lo inhòspits i salvatges que són cada un dels racons pèls que passejo.
Duc uns dies que intento frenar el desig de reflexió espiritual o per l'estil, ja que, aquí immers en la tranquil·litat que et proporciona la naturalesa, no faig més que qüestionar-me el camí correcte de la vida, en funció de les experiències viscudes i l'instint salvatge que emergeix de dins meu.
Un en aquest planeta crec que és més propens adonar-se conta de la fragilitat de la naturalesa, i de l'acció de l'home en ella. No se si és trist que faci aquest tipus d'afirmacions quan en el meu planeta hi ha també molta naturalesa, però crec que en la meva terra ja està destruït l'equilibri natural, tot i que ens pugui semblar que no. Per això duc uns dies plantejant-m'he fins a quin punt és correcte el turisme d'aventura i exclusiu que oferim aquí els clients, ja que, per molt que ho intentem evitar, no fem més que agredir la naturalesa. Suposo que un veient que es vol dedicar aquest àmbit, no pot fer res més que submergir aquest pensament, i tant sols tenir present la fragilitat de la natura.
Degut aquestes afirmacions, duc uns dies amb un desig boig de prendre un kayak, començar a palejar sense un destí, proporcionant-me aliment pels meus propis mitjans. No faig més que qüestionar-me amb quina finalitat busco aquest tipus d'experiències, i de moment la resposta que he trobat, és que estic buscant posar a prova els meus coneixements, estar amb contacte amb la naturalesa el màxim de lo possible, i suposo que veure fins on arriben els meus límits mentals i físics, sense tenir la necessitat de les comoditats que ens proporciona les infraestructures socials.

Avui pel matí, he fet de taxista amunt i avall per Qassiarsuk, duent cinc avís francesos que venien a visitar aquesta població. La meva funció ha estat fer una visita guiada els avís que no podien caminar gaire bé, explicant una mica l'historia dels Inuits i dels Víkings, també els he dut a fer una degustació de menjar tradicional, foca, balena, caribú, amasag, bacallà, i salmó. A mig matí han marxat agafar el creuer amb el que han vingut.
Tota la tarda ma l'he passat pescant amb un noi i una noia de Nuuk, que estan aquí de vacances. M'han estat ensenyant una mica de Groenlandès, i el cert és que és força complicat la seva pronunciació. Quan ja marxava m'han invitat pel pròxim dimecres a una festa, però el cert és que no se si podré anar.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Dos dies de festa

Ara farà uns cinc dies, vaig tenir dos dies de festa juntament amb una noia argentina, varem decidir que volíem anar a navegar amb el kayak, i així varem fer. Vam sortir de Tassiusaq en busca de tranquil·litat i d'explorar una mica aquesta part. Durant aquests dos dies van estar fantàstics, ja que, vam aconseguir l'objectiu, i quan estàvem avorrits, vam començar a fer-nos un book de fotos sobre els icebergs barats. Una altra anècdota va ser que alhora de cuinar varem dur el MSR, fogonet que funciona amb benzina, i quan el vaig encendre amb l'encenedor tot el terra es va prendre, i a la Sonia li va entrar un atac d'histèria, que l'acompanyava de “pelotudo” o “boludo”, i a mi un atac de riure, el final res, nomes es va cremar un tros de gespa.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Atrapats en el gel

La primera aventura amb clients:

Sortim a navegar amb el kayak per tres dies, a la zona de Tasiusaq, carregem tot el material, donem unes nocions de seguretat i navegació, i a l'aigua. Ens passem el dia navegant i fent petits trekings, però el final del dia quan ens volem donar conta ens veiem rodejats pel gel, la corrent a transportat tot d'icebergs que sorten d'un front glacial que està a uns 20 km. Al fianl acampem a un tros de terra, però la situació no és gaire comoda. A l'endemà ens llevem el mig de la boira, i el mar aparentment sembla que estigui una mica més obert. Un cop a l'aigua podem anar avançant de mica en mica.
El fianl del dia conseguim sortir del mig del gel, i realitzem un treking. Més tard acampar.
El dia següent tronem de camí a casa sans i estalvís.

dimarts, 6 de juliol de 2010

A la Descoberta del Planeta



Sortim de Qassiarsuk a primera hora del matí amb la zodíac i ben carregats, amb llits i dues cuines per muntar, matalassos, dues llurtes (tendes mongoles), i una gran tenda. En aquesta aventura anem 8 treballadors, i on l'objectiu és dirigir-nos cap el sur amb la intenció d'anar parant en punts claus, on es muntaran campaments. La primera parada la fem a Narsaq per reposar gasolina, seguim el viatge passant per davant de Qaqortoq sense parar, i finalment fem aturada a un poblet perdut en el no res, Alluitsup paa; aquí ens aturem una horeta en una casa de l'empresa per recuperar energies, i prendre unes tendes que durem més tard a un campament.
Al final del dia arribem a l'illa d'Unartoq, on muntem fins a les 12 de la nit (que és de dia), a l'acabar abans de sopar anem a l'únic lloc del sur de Groenlàndia on hi han aigües termals, banya-nos, relaxa-nos amb l'aigua calenta que ens envolta el cos i l'aire fred que ens alenteix les idees, però tot es compensa amb la vista del fiord i els icebergs que van navegant portats pel vent i les corrents.
A l'endemà ens dirigim cap a Nanortalik, navegant gracies el GPS entre la boira marina. En aquesta ciutat l'empresa té una altra casa que em de equipar amb llits, arreglar una caldera i la cuina, ens passem tot el dia ficats dins la casa. A primera hora del matí del dia següent, sortim cap el fiord més espectacular del sur de Groenlàndia Tasermiut.
Un cop arribem el lloc on muntarem el campament i hem fet el porteig del material, ens trobem que hi han instal·lades dues expedicions, que tenen com a camp base aquest lloc tan fantàstic. Una són una parella de nois Xecs, que han vingut a escalar aquestes parets de fins a 1000 metres, els altres són quatre nois Suecs que han vingut a fer Salt Base (pujar escalant les muntanyes i tirar-se amb paracaigudes). El cert és que quan veig aquests individus la meva ment comença a segregar adrenalina, i no faig més que pensar que m'agradaria poder ser un d'ells però de cop i volta em veig obligat a deixar de pensar amb aquestes coses, ja que, el meu “jefe” em crida per que comencem a muntar les llurtes.
Al final del dia acabem de muntar les llurtes, aleshores em prenc una estona per deixar-me portar per l'entorn que m'envolta. Un front de glaciar que té 1200 metres d'alçada i tot de cims nevats d'uns 1700 metres. De cop i volta, em giro cap a les llurtes que em muntat, un sentiment em comença a punxar la ment, em dono conta que aquell lloc acabava de perdre la seva virginitat, ja que, hi havien dos grans habitacles que em poc temps començarien a tenir passatgers, estava corrompent el paisatge.
A l'endemà, un cop llevats ens dirigim cap el fons d'una vall, rodejats per aquestes majestuoses parets. Ens passem tot el dia caminant. Un cop arribem el campament recollim l'equipatge i tornem amb el bot cap a Nanortalik, durant el trajecte l'Albert, “el jefe”, ens diu que a l'endemà ens podrem llevar a l'hora que vulguem i que ens dona el dia de festa.
El dia de festa el passem per Nanortalik descobrint cada racó de la ciutat, des del supermercat, l'abocador, l'hospital, els bars, el port i poca cosa més, ja que, realment el poble només té això. Ja arribant el vespre, passejant, em trobo que començo a veure molta gent un poc borratxos, el final l'imatge comença a ser trista, i m'adono que aquesta societat realment té un problema amb l'alcohol, que ve donat per la desocupació, i que el Gobern Danès paga a cada habitant 400 euros pel fet de ser Inuits.
El dia següent ens el passem tot navegant cap a Qassiarsuk, durant la navegació no fem més que veure foques, que tímides s'amaguen el soroll de la nostra embarcació.

Reflexió:
Aquell parell de dies per Tasermiut, no vaig poder de parar de pensar que m'hauria agradat poder estar allà amb tots aquells que un estima, i així compartir aquells sentiments que un li fluctuant mentre veu l'espectacle que pot arribar a formar la naturalesa.